PAA 1 'La casa de la alegría'

'La casa de la Alegría' 

'La casa de la alegría', una novela de Edith Wharton, una historia dramática situada en Nueva York a principios del siglo XX. Ciudad que poco después se convertiría en la capital del mundo, donde se iban formando dinastías familiares con grandes fortunas, debido su poder económico. La novela de Wharton, hace de estas familias adineradas las protagonistas de su historia, una dramática historia, donde podemos intuir la falsedad, los intereses, la ironía, la envidia, el disimulo y sobre todo, las apariencias.

La novela nos muestra un perfecto retrato de la vida que llevaba la alta aristocracia de la ciudad neoyorkina, como el dinero era lo más importante, más, incluso, que las propias personas o los propios sentimientos verdaderos, podemos captar esas relaciones interesadas entre los personajes. Las costumbres que movían las acciones de ésta alta burguesía, las 'buenas' apariencias, el 'buen' tono y el comportamiento 'adecuado'.

"En este ambiente de tórrido esplendor se movían seres tan ricamente tapizados como los muebles, seres sin metas definidas ni relaciones permanentes que vagaban en una lánguida marea de curiosidad, de restaurante a sala de concierto, de invernadero a sala de música y de "exposición de arte" a desfile de modelos de alta costura."

La vivienda cobra capital importancia en la novela, las casas, la mayoría de los acontecimientos ocurren dentro de las casas. El descenso económico de la protagonista, Lily Bart, se ve reflejado en las diferentes casas y habitaciones que van apareciendo, van desde los mayores lujos, la casa burguesa de Selden a la casa de campo, luminosa, de los aristócratas Trenor, la antigua casa de la tía de Lily, hasta finalmente la pequeña habitación de la pensión en la que acaba viviendo la protagonista. Las casas son el ejemplo de las clases sociales, del poder, del dinero y de las apariencias.

Personas que han hecho del dinero una forma de vida, personas que no pueden vivir sin ésta forma de vida, pero de la que son prescindibles.

"(...) el único modo de no pensar en el aire es tener el suficiente para respirar. Es muy cierto en un sentido, pero los pulmones no dejan de pensar en el aire, aunque uno no lo haga. Y lo mismo ocurre con la gente rica: tal vez no piense en el dinero, pero lo respira. ¡Trasládeles a otro elemento y les verá retorcerse y jadear!"

P2_PAA_Anàlisi d'interiors domèstics

MANSIÓ DE CASPER

DE LA PEL·LICULA CASPER (1995)

És un magnífic edifici reproduit expressament per a la producció cinematogràfica, tot i que desgraciadament no existeix físicament. La seua configuració tant exterior com interior és de gran influència Modernista, només cal parar-se a observar l’obra de Gaudí a Barcelona o l’exterior de la Torre Einstein de Mendelsohn per extraure grans similituds, i les quals desprenen eixa essència especial i enigmàtica que es buscava per a la pel·lícula.

_Hall ,Sala Principal

Aquesta és la sala més representativa de la casa. Té la funció de Vestíbul i distribuïdor, tot i que existeix un xicotet espai d’accés o trànsit des de la porxada exterior cap a l’interior. A pesar d’això, aquest és el primer espai amb el que es troba l’usuari, i tal i com ocorre en la pel·lícula és un espai públic, que aprofita,entre altres coses, com a sala de ball.

És de grans dimensions i està vinculat a dues escales i diferents portes que condueixen a les estances de planta baixa.

Pel que fa a la decoració, és una espècie d’estil modernista fantàstic , amb certes similituds amb Gaudí, que busca formes orgàniques tant en els paraments i els paviments, com en els buits i les baranes, i que també recorre a la varietat cromàtica amb colors foscos per donar un aspecte enigmàtic i fantasmagòric als interiors de la mansió. A pesar d’açò el mobiliari sembla pertànyer a una època anterior, de tipus més historicista. 

 Seguint l’argument de la pel·lícula, els protagonistes arriben a la mansió molts anys després de la seua construcció, doncs, no podem associar un estil determinat a ells. Tot i això podríem imaginar que els usuaris en aquella hipotètica època serien persones d’alt nivell adquisitiu, amb caràcter certament estrambòtic, enigmàtic i introvertit.

_Corredors

Els corredors i espais de comunicació es caracteritzen per arcs de forma orgànica rematats amb volutes i sobre columnes obscures d’ordre eclèctic indeterminat. I tampoc queda exempt de decoració la resta de l’espai, ocupant-se amb quadres, centres de plantes seques, mostradors d’estil Lluís XVI, armadures, i teranyines, moltes teranyines... ben en consonància amb el fil argumental del film.

Aquesta aparença denota una certa preocupació pels espais distribuïdors, donant-los una qualitat espacial en concordança amb la resta de la casa. Podríem deduir, llavors, que els propietaris de la mansió eren persones solitàries (a més, ratificat pel fet de viure en un edifici aïllat del món) les quals caminarien lentament pels corredors contemplant els distints elements que trobarien al seu pas.

_Habitacions individuals

Tot i que els dormitoris de Casper i de la jove Kat presenten certes diferències estètiques, ambdós segueixen una línia caracteritzada per traçats modernistes al sostre, parets, i finestres. La decoració i la majoria del mobiliari, en canvi, no tenen una innovació tant evident, fent ús de cortinatges, de multitud d'objectes per tot arreu,  de làmpares amb motius vegetals, i de composicions abstractes de ferro al capçal del llit, com també es donaran a les baranes en la resta de la casa. 
A pesar de que tot aquest entorn ve subjugat a una atmosfera fantasmagòrica, amb gran quantitat de pols, teranyines i espelmes, podriem dir que l'habitació de Casper denota una voluntat d'innovació, de reflectir la joventut amb formes dinàmiques, una joventut que Casper ansia aprofitar. De fet, el fantasma troba a faltar l'amistat, el conéixer algú per així transformar-se en humà i disfrutar com a un mortal.  

_Habitació dels tres fantasmes

Aquest és més lúgubre i clàssic que l’anterior, mantenint el mobiliari historicista, els cortinatges i elements modernistes en els llits. Traslladant-nos a l’època dels hipotètics usuaris, es manifesta un caràcter més ancorat al passat dels tres germans, oncles de Casper, els malvats de la pel·lícula, que dins d’un context “modern” tracten de recórrer a elements clàssics per potenciar un ambient masculí i un caràcter distant, antic i seriós .

_Biblioteca

A l’igual que la resta dels interiors de la mansió, la Biblioteca mostra una aparença ben creativa amb estants de perímetre ovalat, formes de motius vegetals als relleus de les parets, les quals estan pintades amb tonalitats granats i marrons. A més, aparéixen pilars de ferro fundit que recorden l’estructura de la biblioteca de Santa Genoveva, a la que es suma una escala de caragol metàl·lica (de color bronze) que comunica amb un corredor en un nivell superior. Els mobles respecten la tipologia comuna a tota la casa.

Aquest espai, de caràcter masculí seria propi d’un home ric i capritxós, més preocupat per la qualitat decorativa de l’habitació que pel contingut dels llibres que contenia. De fet podria considerar-se aquesta l'estança més senyorial amb la decoració més cuidada de tota la casa. Inclús apareixen per primera vegada visibles alfombres i un piano integrat en l'envolvent arquitectònica.

Els finestrals, a l’igual que la resta de la casa tenen elements ornamentals que emulen la natura, amb alguns vidres de colors i en aquest cas amb cortines pràcticament translúcides per deixar passar millor la llum.

L’altra banda de la biblioteca és un espai per a la lectura relaxada amb butaques al centre de la sala i vinculat a la zona de prestatgeries. La seua configuració és simètrica, amb una llar central i finestrals a cada costat de motius vegetals i colorits; fet que recorda les sales d’estar del segle XIX, però amb una materialitat més austera i diferent decoració. A banda, els mobles no formen part de l’envolvent arquitectònica i tampoc ocupen tot l’espai, sinó que es disposen majoritàriament pel perímetre. El seu emplaçament és una miqueta confús, però es situa en el nivell anterior al terrat, i misteriosament comunica amb un espai inferior subterrani secret.

_Cuina/Menjador

 Espai sorpenentmen higiènic amb gran quantitat de finestres, paraments llisos i amb una espècie d'arcs que s'ubiquen en paral·lel a mode de costelles per suportar el sostre de l'habitació . Es potencia clarament un caràcter funcional, amb gran quantitat d'utensilis a la vista, i una llarga bancada en front de la taula per a menjar. Açò s'assemblaria a una "cuina-office" poc pròpia dels palaus i cases senyorials. Tot i això es pot interpretar com una versió més convencional i racionalista de l'estil utilitzat en la casa però integrat en el mateix context.

_Terrat

És un espai fosc, abandonat més si cap que la resta de la mansió, amb gran acumulació de deixalles i objectes vells. Tot i això es pot percebre un sostre de fusta inclinat i finestres ovalades que deixen penetrar feixos de llum a l’interior a través d’un ambient dens i polsós. S'accedix per una porta de fusta treballada, el soroll de la qual al obrir-se contribuix més si cap l'ambient enigmàtic del lloc.   

_Sala de jocs

Habitació que apareix en cert moment de la pel·lícula i que, després de netejada i arreglada pren l'aspecte de la imatge. Caràcter clarament infantil, amb colors vius, amb bona iluminació i on apareixen elements comuns de la resta de la casa (finestres ovalades, grans finestrals amb vidrieres de colors i traçats orgànics...) els quals queden revaloritzats per la nitidesa i la llum. Aquest seria possiblement l'espai on jo em sentiria més agust dins d'aquesta vivenda. Els colors obscurs creen inseguretat dins d'una casa, i sobretot si aquesta està habitada per fantasmes...

_Soterrani

Espai immens sota la casa al que s’accedix per un enginyós i complexíssim sistema de transport consistent en un silló que es desplaça amb l’accionament d’una palanca, sobre mecanismes i raïls, a través d’un tortuós i llarg recorregut subterrani. Aquest espai és de gran altura que abarca tota la profunditat del penya-segat i conté una gran quantitat de complexes maquinàries estranyes . És un lloc secret , així que se suposa que ningú havia d’entrar. Per tant, no es necessitava decoració, i les parets són d’un formigó auster exempt de decoració. No es consideraria interior domèstic com a tal. Com a elements constructius deduïm un sostre de nervis concèntrics sota una espècie de cúpula de ciment i certes obertures circulars en el mur.

Aquest edifici és per a mi una meravellosa creació arquitectònica que ja em va cautivar des de menut i que porta implícita nombroses històries, però que també és apassionant des del punt de vista tècnic per la combinació de recursos que fa servir "l'arquitecte virtual". Es  representen autèntics espais creïbles , atenent a la funció de cadascún i a més els dóna un caràcter expessiu important. Així l'arquitectura no és limita al desenvolupar-se de manera unitària sobre el terreny físic, sino que transpassa els límits de la percepció- virtuals- i amb una successió d'imatges són capaços de donar una sensació de continuitat espacial a la nostra ment.

P1_PAA_Comentari de novel·la històrica

ARROZ Y TARTANA 

OBRA DE VICENT BLASCO IBAÑEZ, 1894

Aquesta novel·la de l’escriptor i polític valencià, el nom del qual apareix en carrers de tants pobles de l’horta de València, és considerada per molts com una obra remarcable al nostre País, i per això vaig decidir llegir-la. El resultat, però, no va ser tant satisfactori com pensava. M’ha resultat francament estrany i, si més no difícil, endinsar-me en aquesta història entre altres coses per estar escrita en una llengua inusual per a la majoria de la societat valenciana al segle XIX, i per la manera d’expressar algunes coses perquè donen la sensació de distanciament , bé siga amb les característiques dels edificis, carrers i places com de les manifestacions culturals que hi tenen lloc, així com per tindre una cronologia lenta i amb poc al·licient per continuar llegint.

 A pesar d’això, si que és cert que les nombroses descripcions creen una imatge bastant detallada de la ciutat, de la seua llum i del que ocorria en els seus carrers,  així com de la manera de vestir, de les costums de la gent i, a més, del context econòmic, raó per la qual té un gran valor documental. Causa sensació imaginar la plaça del Mercat de gom a gom, tal com es descriu, amb eixa activitat frenètica de l’època, amb centenars de paradetes, gent venent, comprant i movent-se lentament entre l’església dels Sants Joans i la fantàstica  Llotja de la Seda, dins d’una atmosfera càlida i de bullici. També és ben curiós imaginar-se el passeig de l’Albereda d’aleshores, un lloc ben confluït amb gent vestida d’època rondant o sobre carruatges per un camí de terra seguint el llit del Túria amb xicotetes construccions disgregades i en comunicació amb tots els ponts de pedra i amb perspectives cap a la ciutat.

 Parlant de l’argument de la novel·la, tot i que al llarg de la història hi ha certa evolució i conta la vida de determinats personatges com “Don Eugenio”que es desplaçaren a València per fer fortuna, la major part de l’argument es focalitza en la família de “Doña Manuela”, que manté un nivell social elevat d’esquenes a la seua realitat econòmica i per damunt de qualsevol cosa, juntament amb les seues joves filles “Amparito” i “Concha”, les quals tenen al meu parer una personalitat pobra i hipòcrita. Per altra banda trobem al seu difunt marit Melchor Peña, el seu germà Juan i el seu fill Juanito, que representen just el contrari, la sensatesa extrema i el caràcter estalviador i treballador.

De fet, podem reconéixer que els personatges son bastant lineals, és a dir, mantenen la seua personalitat al llarg de la història i també podem percebre un transfons moral en tots els personatges que perseguixen l’ambició en la novel·la els quals tenen l’ànsia de tindre i aparentar, encara que això implique fins i tot perdre la dignitat i caure en la més profunda misèria.

En qualsevol cas, tots aquests personatges es relacionen amb veïns i amics, es mouen i viuen en un context de la València antiga del segle XIX, encara comprimida dins límits de la muralla la qual fou enderrocada unes dècades abans. Una ciutat en bon estat de conservació segons les descripcions, que vibra amb les nombroses mostres culturals i tradicions però que no impliquen per als protagonistes res més que una excusa per reunir els amics a la vivenda de la senyora i fer gala de la seua casta social. Una ciutat on també queden de relleu les diferències socials: els que tenen carruatge i els que no, els que es poden realitzar grans i abundants menjades i els que no, els que es guanyen la vida honestament i els que es claven en activitats borsàries.

Però no tot són descripcions sobre el paisatge urbà i la seua atmosfera, sinó que també s’expliquen lleugerament certs interiors domèstics: 
La casa de la senyora Manuela, per exemple, consisteix en un edifici ostentós amb espais senyorials típics del segle, cadascun amb una funció determinada, i on el menjador era una sala principal on tenien lloc copiosos dinars amb la família i també amb convidats. La sala d’estar també tenia gran importància com a estança de representació, que inclús comptava amb un piano.

La casa del germà de la senyora Manuela, “Don Juan” es descriu com un immoble humil i descuidat, al igual que el seu caràcter honest però avariciós , amb interiors obscurs i lúgubres que recorden un passat esplendorós, amb la infància del seu nebot “Juanito”, i que ara està ple de mobles estranys i polsosos, imatge del qual no es correspon en absolut amb el seu nivell adquisitiu.

Altre interior al que es fa referència és el de la botiga “Las Tres Rosas”, com un espai acollidor al centre de la ciutat, amb gran quantitat de teles i productes relacionats amb el món dels teixits. S’imagina com un espai actiu, càlid i pròxim a la gent de barri, en el temps on els dependents tenien un tracte directe i personal i fins i tot establien un punt d’encontre i de conversa al davant les seues botigues.

Tota aquesta essència històrica és la que convé mantindre en la ment, per comprendre el passat, ja que té molt a veure amb el present, per establir connexions, per ser capaç de reinterpretar eixe sentiment i emocionar-se al adonar-se’n de que coses que encara conservem han tingut un paper important en la història o al contrari, que moltes altres han desaparegut .

I per açò, és d’agrair el fet de trobar un document escrit de l’època d’estes circumstàncies, on tot aquest context cobra vida, i conéixes com les persones d’aquell temps interaccionaven en l’entorn, inclús fent referència a elements arquitectònics que encara existeixen. L’únic aspecte criticable com deia al principi és que es conta una història lenta i bastant avorrida amb to distant. Almenys espere que Arròs i Tartana no represente a tota la societat de l’època, sinó a un estrat o part d’aquesta, perquè sinó la veritat és que quedaria un poc decebut.

Personalment i per acabar, considere que un bon arquitecte ha d’estimar el patrimoni com una herència que rebem dels avantpassats, ser capaç de submergir-se en l’atmosfera del seu temps, per analitzar-lo i prendre’l de referència.  

Plànol de València 1882