P1_PAA_Novel·la històrica. TEMPS DIFÍCILS. Charles Dickens

1.                  LA SEMBRA

I.L’ÚNIC QUE CAL (pg.15)

-          El que jo vull són fets. A aquests nois i noies els heu d’ensenyar fets i no res més que fets. A la vida, lúnic que val són fets . No planteu altra cosa, i arrabasseu d’arrel tota la resta. Només amb fets podeu nodrir la ment dels animals racionals: cap altra cosa no els servirà de res. Aquest és el principi de l’educació que dono als meus propis fills, i aquest és el principi de l’educació que dono a aquests infants. Cenyiu-vos als fets, senyor!

2.                  LA COLLITA

IV. HOMES I GERMANS (pg.165)

-          Jo sóc massa ignorant, senyor, per poder dir a aquest cavaller què caldria fer per millorar les coses; d’altres obrers hi ha en aquesta ciutat més instruïts que jo, que podrien dir-li-ho. Però el que li puc dir, perquè n’estic ben convençut, és el que no s’ha de fer, perquè seria contraproduent. L a força bruta, per exemple, és un mal mitjà, tant com la victòria i el triomf ho són. Posar-se d’acord per donar sempre la raó als uns i negar-la als altres és obrar contra natura, i tampoc no és un bon mitjà. Ni ho seria tampoc deixar les coses tal com estan. Si deixeu que milers i milers de persones continuïn enfonsades fins al coll en aquest femer, aquestes persones acabaran per constituir un poble a part, i vosaltres un altre, amb un abisme tenebrós entre uns i altres; això no pot durar sempre. No atansar-se amb dolcesa i paciència, amb esperit de consolació, als qui estan ben disposats a aconsolar-se entre ells en les sues nombroses penes i a compartir la seua misèria i les coses que els calen (...), tampoc aquesta manera de procedir no serà mai un mitjà adequat ni servirà de res, mentre el sol no hagi esdevingut un tros de glaç. I encara serà més inútil considerar aquests homes i dones com una força cega, o governar-los com si fossin simples xifres d’una suma o com si fossin màquines; com si no tinguessin amor, ni afectes, ni memòria, ni inclinacions, ni un esperit capaç de descoratjar-se, ni un ànima capaç d’esperar; o tractar-los, quan resten tranquils, com si no tinguessin res de tot això, i acusar-los , quan s’agiten, de mancar els seus deures envers vosaltres; heus ací una manera de fer que mai no serà un bon mitjà, senyor, mentre el món serà món.

3.                  LA SITJA

IX. FINAL (pg.309)

Estimat lector! De tu i de mi depèn que coses com aquestes esdevinguin o no, dins les nostres respectives esferes d’acció. Fem que siguin realitat! Llavors podrem seure davant del foc, amb el cor més lleuger, i contemplar com es tornen grises i fredes les cendres de la nostra llar.

Crec que després de la lectura del llibre de Dickens, val la pena de nou, votar-se les normes. He sel·leccionat tres trocets del llibre (tot i no estar permés), que no són qualsevols. El primer i l’últim són les paraules que obrin i tanquen el llibre, i el segon una part quasi insignificant i poc important dins de l’història que narra el llibre, però que al meu parèixer parla, com els altres d’una cosa que sí està molt present, les rel·lacions humanes. 

Temps difícils com podrien ser els nostres. Temps als quals sols caldria llevar-los les ciutats grisses i plenes de fum de l’època, les cases amb manual d’instruccions per poder viure-les i les vestimentes pomposes i elegants, i canviar-les per les ciutats blanques i netes, les cases sense instruccions que les facen comprensibles i les vestimentes apretades i lluentes, per a estar parlant-ne del que tenim avui día. O, és que les nostres ciutats no estàn tant netes?  Les nostres cases no son útils? I, les nostres robes no reflexen el que som? O millor, i tot d’una: les nostres ciutats, cases i robes no estàn netes, reflexen el que som i son útils?

Com deia, després de llegir el llibre, i vivint avui día, aquestos temps que diuen no son fàcils, he pensat continuament que moltes de les coses que m’envolten, que pense, que altres pensen, que altres diuen i jo escolte, que.. tot això, ja ho deia Dickens a la seua obra. Per tant, no puc pas parlar-ne de com o no deixen de ser les coses que crec hauria de descriure (edificis, ambients, costums...), sinó que he de possar èmfasi en allò que per a Dickens era important, allò que ell va voler dir, tot i saltar-me de nou les normes. Ell no podia descriure les ciutats, cases i vestimentes actuals perquè no els coneixia, ni estaven al seu abast, i jo no ho faré d'aquelles perquè no són les meues. Però, en canvi, parlaré com ell del sentiments, de l’educació de les persones, i de com influeix en el que sóm, de quins són els somnis de cadascú (ja adaptats a allò que creguem son les nostres posibilitats per la nostra educació i l’entorn al que estem), de la justícia social, del que creguem i pensem dels demés tot i no conèixer què son en realitat.

Per tant, quin era el missatge? I, quin és el missatge del que jo ara escric? No ho tinc clar. Vos deixe un vídeo exemple del que parle. Un mestre parlant del que creu, un mestre d’avui, parlant (crec) del que ja ens va parlar Dickens al seu llibre.