2. INTERIORS DOMÈSTICS.
LE FABULEUX DESTIN D’AMÉLIE POULAIN. TENTATIVA D’APROPAMENT A UN LLOC PARISENC.
París, 29 d’agost de 1997.
Amélie, la protagonista d’aquesta història és una noia que per
la seua particular infantessa ha desenvolupat una imaginació desorbitant, que pareix
ser l’acompanyarà al llarg de la vida. Tot i que, no serà fàcil compaginar la
vida real del món exterior, amb el món que ella serà capaç de crear al seu
voltant. El món, i el destí, d’Amélie
Poulain al seu entorn particular:
Amélie va crèixer a les afores de la periferia París, a una
casa amb dues cobertes a dos aigües que cobreixen les dos i tres plantes de la
casa dels pares. Aquesta casa, com les veïnes és una casa exenta amb jardí
privat i tanca de fusta. Des de l’accés principal del jardí fins a la casa hi
ha un camí ondulant que condueix fins la porta d’accés a la vivenda. Al jardí
hi ha diverses posibilitats d’ocupació (taules i cadires al sol i a l’ombra, un
balancí...), així com un camí de pedres secundari que condueix a la part
posterior de la casa i del jardí, i a l’accés cap a l’interior des de la cuïna.
Per aquesta porta
d’eixida s’accedix a la cuïna. Ací hi ha una taula per a quatre persones on el
pare d’Amélie li feia la inspecció
periòdica mensual del ritme cardíac. El pare d’Amélie, Raphael Poulain,
és un antic metge militar que treballava a unes termes, es caracteritza per
tindre la boca apretada (senyal de poc cor) i perquè no li agrada: pixar prop
d’algú, vore que miren les seues sandalies despectivament, ni tampoc que li
s’apegue el banyador al sortir de la piscina. Sí que li agrada: arrancar troços
de paper pintat, encerar les seues sabates amb estima, buidar la caixa de
ferramentes, netejar-la de debò i ordenar-la de nou. Aquesta revisió periòdica
mensual va ser durant anys l’únic contacte físic entre pare i filla, i el motiu
que la va fer restar sense escola durant la seua infantesa, el nerviosisme instantàni
de la situació feia que li s’accelerarà el ritme cardiac i es descontrolara
sobremanera. L’histèrica mare d’Amélie,
Amandine Fouet, va fer de preceptora
al saló de casa. Ella, era mestra a Gueugnon, era inestable i nerviosa, tenia
un espasme nerviós de neuròtica a l’ull, i no li agradava que l’aigua del bany
li arrugara la pell dels dits, que algú que no la coneixia li roçara la mà, ni
despertar-se amb la marca dels llençols a la cara; en canvi si que li agradava
la roba dels patinadors artístics, deixar el parquet net como una patena,
buidar el seu bolso damunt d’aquesta taula de la cuïna, netejar-lo be i
tornar-lo a ordenar de nou. Al voltant d’aquesta taula, i l’activitat que en
ella s’ha desenvolupat al llarg dels anys s’organitzen la resta d’elements de la cuïna.
Al costat de la nevera hi ha una tauleta auxiliar, sota la que es troba un
paravent de vímet que pareix ser per acumular la
roba bruta, sobre la taula hi ha una jarra d’aigua i la peixera de Cachalote, el peix, únic amic d’Amélie. A la cuïna hi ha mobles penjats
a la paret i d’altres fixes al terra, sobre aquestos hi ha un bancada correguda
on es depositen els estris , els condiments i alguns aliments. A la mateixa
paret de la cuïna està penjada la post de
planxar.
Des de la cuïna
s’accedeix a un corredor que enfila cap a la porta principal de la vivenda i
distribueix les circulacions cap a les diferents estances de la vivenda en
planta baixa.
Al saló d’aquesta casa hi ha un silló enfront
del televisor, en blanc i negre. L’envoltori arquitectónic consta d’un sòcul de
revestiment de fusta, les parets forrades de paper i una al lluminaria al
sostre. El televisor es troba dins d’un armari amb portes que segurament té
rodes per poder-lo canviar de posició. Hi ha una taula de fusta, sobre la que
es col·loca un mantel de tela per menjar, i junt a ella un moble on
enmagatzemar la vaixella i els utensilis per menjar. Al costat d’aquest moble
hi ha tres plats ceràmics penjats a la paret i sobre un petit taburet un planta.
Més enllà un fumeral remarcat per el sòcul de la casa, i sobre ell un quadre.
També hi ha una finestra que dona directament al jardí on està el mausoleu amb
les cendres de la mare d’Amélie,
construït i decorat per el vidu. Ací és on es troba el donyet viatger, que el
pare va fer reconciliar-se amb la seua dona ja morta, que el detestava.
La mare d’Amélie va morir quant ella i la seua
filla van acudir un día a la catedral de Notre Dame a sol·licitar un germà per
a la xiqueta, amb tan poca fortuna que la resposta divina a les pregaries de
ambdues va vindre en forma de turista suicida de Quebec. Al caure sobre la mare,
la va matar instantàneament. El pare d’Amélie
es va tornar menys sociable encara i des d’aquest moment va passar les hores a
l’exterior de la casa, o a la cuina-menjador on desenvolupava totes les tasques
i activitats domèstiques.
Amélie lluny d’aquesta actitud mai va parar de sommiar i
inventar històries, fins que un bon día va decidir deixar enrere eixa vida (que
no era la seua) i marxar a la ciutat.
A París, a Montmartre, va
trobar un lloc de treball al café les Deux
Moulins. El café és cantoner, i està situat a un xamfrà de formes curves,
que es traslladen a l’interior del local. Aquestes formes curves a les aristes
del café serveixen per allotjar l’il·luminació que enfatitza aquestes
geometríes, que també són les que segueixen el mobiliari i la barra del local.
Té una façana curta on està l’accés, i una llarga amb finestres que il·luminen
les taules. A la dreta de l’accés es situa la zona de l’estanc i a continuació
d’aquest la zona de barra amb un espill al darrere, que li dona més profunditat
a l’espai al duplicar-lo. A l’espai central del bar les taules son roges i de
fusta amb les potes de metal, i les cadires son de ferro pintades de negre. Les
parets estàn pintades de rosa i, hi ha alguns ejemplars vegetals que decoren
l’interior i el fan més comfortable (enredaderes). Junt a les finestres, hi ha
radiadors de ferro pintats de blanc. Les estanteries de la barra estàn fetes de
mobles de fusta i estants de vidre que deixen vore tots els productes i els
donen un aspecte net i ordenat. El sostre diferència els espais i els acota
mitjançant la ubicació de diferents ventiladors-lámpara al llarg del local, els
cassetons on s’inclueixen estos aparells estàn pintats d’un color blau clar. La
cuïna està situada al fons del local i s’accedeix a ella per una petita porta
abatible que dona a l’espai de menjador situat en una zona al fons de
restaurant. La zona de taules de cafetería está marcadament separada de la de
restaurant perquè ací les taules tenen una estovalla de tela blanca,així com
per una mampara de vidre col·locada sobre el banc corregut de pell marrò de l’última
de les taules de la zona de cafetería, fent-lo girar per tallar-lo i donar pas
a l’altra zona. En aquest vidre és on s’escriu diariament el menú amb un
rotulador blanc . El paviment és de xicotetes teseles de gres blanc amb tocs de
colors als cantons i aristes. Al final de la barra, a l’accés dels serveis hi ha
un lluminós que escriu amb les lletres toilettes
en llum rosa, i que donen pas a través d’una porta de mig punt als serveis i a
la cabina telefònica. Al lavabo previ als serveis, hi ha un secador de mans
metálic així com un espill, i un penjador per a les tovalloles. A l’altre
extrem del local, la finestra que il·lumina l’estanc dona directament al
carrer. Ací l’estanquera seu sobre un taburet de fusta amb suport per a l’esquena
del mateix material. L’estanquera, Georgette
és una malalta imaginaria (hipocondríaca) i odia la frase el fruit del teu
ventre. L’altra cambrera junt a Amélie, és Gina,
neta d’una sanadora. A ella li agrada cruixir-se els ossos dels dits, rebutja a Joseph,
el seu amant passager i gelós al que li agrada rebentar les bombolles del
plàstic d’embalatge, i espiar-la. També acudeix al lloc Hipòlit, un escriptor frustrat i fracassat al que li agrada vore
torers cornejats a la televisió, del que la senyora Suzzanne, ama del local, fa de mecenes admitint les seues obres com
a moneda de canvi per les consumicions de l’artista. Ella també va ser una
artista quant era jove, però ara és mig coixa, fet que no l’ha fet volcar mai
un got. De jove va ser ballarina eqüestre, no li agrada vore un home humiliat
davant del seu fill, i li agrada que els esportistes ploren. Finalment, Philomène és hostessa de vol, i li
agrada el soroll que fa la tassa del seu gat quant la possa amb menjar al terra
de casa de rajola. Quant ella està de viatge, Amélie cuida el seu gat al que li agrada el moment en el que conten
contes als infants.
Aquesta és la nova vida
d’Amélie. Els caps de setmana visita
son pare a casa, els divendres va al cine perquè li agrada vore la cara dels
espectadors, mirar detalls a la pantalla que ningú veu,i oddiar les escenes de
conductors que no miren a la carretera mentre condueixen. Li agrada clavar la
mà en els sacs de cereals, trencar la crema catalana amb una cullereta, i fer
rebotar pedres en el canal St. Martin, a prop de casa.
L’accés a l’edifici on
viu, es produeix per una petita porta de fusta que dona a un espai estret on hi
ha un altra porta, ara de fusta i vidre. Ací, és la casa de la portera, situada
abans de les bústies, just al costat de la porta. La portera de l’edifici, Madeleine Wallace, viu a una xicoteta
estança. L’accés a l’espai principal de la casa es produeix a través d’una fina
porta de fusta i vidre. Aquest espai té un banc que fa de cuïna amb una
finestra que dona directament al carrer, una taula menjador i una serie de
mobles que l’habiliten com a saló-estar de la casa. Hi ha una perxa per a davantals
de cuïna darrere de la porta, i a l’altre costat un moble d’entradeta amb un
espill. Va arribar a l’edifici al 1964. A la part de l’estar té un silló per
cosir, a les parets hi ha estanteries plenes de figuretes. El seu marit la va
enganyar amb la seua secretaría personal abans de morir a un accident d’avió,
sense opció a despedir-se de cap manera. León
negro el gos de l’home va morir de pena, esperant l’amo, i està disecat i
col·locat junt al retrat d’aquest a l’entrada de casa. El dormitori es separa
d’aquesta estança principal mitjançant una cortina. Junt al llit hi ha un
xicotet i fràgil moble amb rodes sobre el que està situat un altre televisor.
La paret del capçal del llit, forrada de paper, està plena d’imatges i targetes
de sants, així com de figures religioses.
Més amunt, pujant per
l’escala es troba la casa de Raymond
Dufayel. L’home de vidre, té els
ossos fràgils degut a una enfermetat, per aquest motiu té tots els mobles
encoixinats, fa 20 anys que no ix de casa. Viu a una casa amb un corredor en
forma d’L, des del que es pot accedir a les diverses estades fins arribar
finalment al saló, forrat de paper amb un dibuix en tonalitats marrons. Des d’ací
mateix, cap la posibilitat d’accedir a la cuïna per una porta auxiliar sense
haver de tornar al corredor de distribució. La cuïna té un moble baix d’armaris
i una bancada perpendicular a la finestra del pati de llums i al corredor. El
banc està ple d’utensilis i aliments. Hi ha diversos estants de fusta on
s’acumulen trastos vells que no tenen massa ús. Junt a l’accés de la vivenda hi
ha un moble per depositar els paraigües, els abrics i altres menesters, així com
un quadre. La casa està il·luminada mitjançant xicotets aplics en les parets. Al
saló, el sòcul de fusta que existeix a tota la casa es transforma en un decorat
que recorda la forma d’un fumeral, tot i que no hi ha fumeral. Al cantó en un
petit moble es troba el televisor, i junt a ell, la finestra on hi ha una
càmera de vídeo que està enfocant constanment al rellotge de la botiga que hi
ha baix al carrer, per vore l’hora a la televisió. Al mig del saló hi ha un cavallet
on constantment pinta el quadre l’esmorçar
dels remers de Renoir, un cada
any des de fa 20 anys. Enmagatzema totes estes obres darrere d’una cortina, en
el que pareix un espai poché de
l’edifici. Canvia el menú dels esmorçants
cada any, així com algún gest dels protagonistes de l’obra. En concret, hi ha
una xica bebent d’un got d’aigua que no aconsegueix pintar adequadament perque
està al centre de la representació però fòra d’ella. Igual és que es distinta
als demes, es posible que siga una Amélie,
una persona que imagina una rel·lació inexistent en un desconegut per crear
vincles que els fasen apropar-se. Sobre el cavallet situa un flexo per
il·luminar el seu lloc de treball i per a, mitjançant la pinça que el sosté
fixar també un llençol per tapar-lo quant no hi treballa, aillant-lo així de la
pols. Hi ha cortines a les finestres per tamisar la llum, i altres per fer
l’espai obscur, però aquestes estàn arreplegades.
El botiguer Collignon, va viure a la casa que ara
habita Amélie. Tot i que ara viu al
mateix replanell que el senyor Dufayel,
just en la porta d’enfront. La seua botiga és la nota de color del barri, ja
que les cases del barri (edificis de vivendes d’unes 6-7 altures) són
monocromes i bastant grises. L’establiment és verd, està situat al xamfrà
rectilini de l’edifici, i té els ròtuls i els toldos del mostrador de color
taronja, reparteix els productes multicolors al pròpi carrer, formant cues de
clients a la pròpia vorera. Amb ell
treballa Lucien, una persona a la que li agrada el treball ben fet. Al costat
del gran mostrador de fruites i verdures sobre el que atenen als clients, hi ha
una porta per entrar a l’interior de la botiga, que és un espai amb les parets
plenes de productes, i que a la paret del
fons té una gran estantería amb begudes de tota clase.
La casa del senyor Collignon és polsosa com ell mateix, i
s’accedeix a mitjançant un xicotet vestíbul on hi ha un moble baix amb portes
per deixar les claus. Darrere de la porta hi ha una perxa per deixar abrics,
motxilles, paraigües... La primera estança a la dreta és el saló on hi ha un
silló roig amb coixins verds, situat sobre una catifa on estàn les espardenyes
d’anar per casa, ací és on el senyor Collignon seu cada día per canviar-se les
sabates. Darrere hi ha una taula per menjar i un xicotet escritori amb una
cadira, un altra cadira arrimada a la pared i una estantería amb llibres.
A l’aseo, sobre el lavabo
hi ha una lleixa ceràmica on estàn tots els utensilis per afeitar-se,
netejar-se les dents, hidratar-se els peus... Hi ha un espill elíptic i dos
lamparetes que il·luminen tenuament l’esntança. A l’esquerra hi ha un penjador
de fusta per deixar les tovalloles utilitzades. Sols la paret del lavabo està
revestida en manisetes, en aquest cas blanques i verdes. La porta del lavabo és
de fusta i té un gran vidre translúcid amb motiu florals
Al dormitori hi ha una
tauleta de nit amb llibres sobre la que hi ha col·locat un marc amb una foto
d’una dona, un despertador i una xicoteta luminaria amb un peu de fusta i una
pantalla de tela amb una cenefa de flors. El
llit està fet de fusta i té un capçal massís amb curves orgániques. El
cobertor és roig i la funda del coixí verda. Hi ha algunes parets forrades amb
paper verd amb motius decoratius i altres amb un paper llis clar, al voltant de
l’habitació hi ha un sòcul de fusta d’una altura considerable.
La mare i el pare del fruiter viuen en una casa baix d’un aqüeducte romà.
L’home va treballar al metro picant els bitllets amb una perforadora i la dona
encara portà la contabilitat de la tenda del fill, que no està preparat per a
ser independent.
Més amunt es troba la
casa d’Amélie, al cinqué pis. A l’entradeta
hi ha un moble baix per deixar les claus i un espill elíptic. La cuina està
revestida de manisetes fins a una altura mitjana, té mobiliari predominant en
colors cálids (roig), una cortineta de macarrons de plàstic de colors a la
porta, una finestra que comunica amb la taula del menjador tot i que no la
gasta perque té l’ampit ple d’objectes decoratius com gerres, una gran finestra
que dona al pati de llums de l’edifici des de la que pot vore al seu veí Raymond pintar al saló de sa casa, a la
barana d’aquesta finestra té plantes sense flor d’un verd intens, la nevera té
un tamany mitjà i és de color blanc, i el calentador d’aigua, de gas, està just
sobre la pica d’escurar. A la cuïna hi ha una taula i dos cadires de fusta amb
acabats superficials de color roig i potes de ferro pintat de negre. Les
manisetes que cobreixen la cuina fins a l’altura del sòcul de la resta de la
casa son de color taronja i groc, i estàn rematades per dos files d’unes
manisetes més petites negres i blanques.Així mateix sol acumular utensilis
sobre els armaris. El terra té moqueta roja.
Amélie té quadres paisatgistes penjats per les parets del saló.
Sobre el silló de vore la televisió te un quadre d’una madonna que porta un gos amb un marc daurat. Les parets del saló
estàn forrades de paper roig i la tapiseria del sofà és de vellut roig també,
amb grans coixins rojos i beix amb estampats de flors. Hi ha xicotetes
luminaries cálides de color roig repartides per el saló, així com una luminaria
blava molt característica darrere d’una vela i un quadre d’un peix. També hi ha
un sofá que davant té una taula baixa de fusta.
Res pareix canviar, Amélie continua sola, i es complau en
fer-se preguntes estúpides sobre el món o la ciutat, com per exemple quantes
parelles estaràn tenint un orgasme ara mateix? Amélie té un petit televisor a color, una gerra i una figureta d’un
cavall.
L’aseo d’Amélie té dos espills i un moble tocador
penjats a la paret, dos penxadors, una còmoda amb caixons, una banyera exenta i
un lavabo. Però avui 31 d’agost de 1997 tot canviarà. Conmocionada per la
notícia de la mort de Lady Di en
accident de tràfic prop de la mitja nit, al túnel de l’Alma, prop del Sena, Amélie al caure-li de les mans el tap
del perfum, i rodolar per terra fins colpejar el mur, descobreix una caixeta de
metall amagada en el rodapeu ceràmic. La caixeta és de Dominique Bretodeau, un
nen que també va viure a aquesta casa fa molts anys.
A les 4:00 del matí, al
llit sense poder dormir per el cúmul d’emocions
i esdeveniments de les últimes hores, Amélie
decideix tornar-li la caixeta al seu propietari, i amb això possar nou rumb a
la seua vida. Si aquest desconegut es conmou, ella dedicarà la resta de la seua
vida a ajudar als demés, si no ho fa...doncs res.
(Dominique Bretodeau, viu al carrer Muffetard, 27. Els dimarts fa
pollastre en creïlles al forn. Per menjar-se’l lleva les potes, i les ales, i
desmenucia la closca del pit amb els
dits. Fins que avui dimarts es troba amb la seua caixeta de joguines que Amélie li ha fet arribar. Ell té una
filla de l’edat d’Amélie, amb la que fa anys que no parla, que és posible haja
tingut un fillet al que li dirà Lucas.
Ara, conmocionat per recordar la seua infantesa, decideix que els coneixerà als
dos, i per tant Amélie haurà de
començar a dedicar la seua vida a ajudar als demés).
Raymond li recordarà que també haurà de fer açò amb ella
mateixa.
El dormitori d’Amélie, te un llit de metal amb un
capçal de barrots. Els llençols són de color roig i blanc, i el matalás és
taronja i molt mullit i esponjós, rematat a les vores amb serrells .Té dos
tauletes de nit, amb lluminaries de campana folrada de tela amb serrells
també,una d’elles representa un porquet amb bata que sosté un paraigües (la
pantalla de la lluminaria). També té un rellotge despertador a la tauleta de
nit. Sobre el llit dos fotos d’animals coronen l’estança, un gos en un embut
per assegurar que no es rasca les ferides i un oca. Baix del llit també hi ha
una catifa, el paviment és de fusta, menys a la cuina i al lavabo. L’inodor té
una xicoteta habitació exclusiva, amb les parets roges i el terra de manisetes
verdes i blanques.
Finalment Nino Quicampoix, un xiquet que ja no ho
és, i que també va tindre una infancia difícil, tot i que per motius molt
distints als d’Amélie, amb les mateixes conseqüències en el desenvolupament de
la personalitat i que va viure a un edifici de vivendes a un barri obrer de la
ciutat de París arriba a aquesta casa. El sommiador Nino Quicampoix, al que li agrada col·leccionar fotos perdudes de
les cabines fotogràfiques dels espais públics, al que prèviament ja li va
agradar fer fotos a les petjades en el formigó fresc, i que ara també grava les
rises de la gent serà l’acompanyant d’Amélie
per aquest món de joia i felicitat, per a ells i els demés.
Tan sols han passat 48
hores i la vida d’Amelie ha canviat per sempre. On està la diferència del seu
món i la vida real? Dins o fora de cadascú de nosaltres, on es troba la veritat?,
el manual d’instruccions per a la vida, les instruccions d’ús d’aquesta cosa
que es queda sense batería mentre nosaltres busquem el botó per encendre-la.
Què ens preocupa? Sino allò que som.
.jpg)
