P1_PAA_Comentari de novel·la històrica

ARROZ Y TARTANA 

OBRA DE VICENT BLASCO IBAÑEZ, 1894

Aquesta novel·la de l’escriptor i polític valencià, el nom del qual apareix en carrers de tants pobles de l’horta de València, és considerada per molts com una obra remarcable al nostre País, i per això vaig decidir llegir-la. El resultat, però, no va ser tant satisfactori com pensava. M’ha resultat francament estrany i, si més no difícil, endinsar-me en aquesta història entre altres coses per estar escrita en una llengua inusual per a la majoria de la societat valenciana al segle XIX, i per la manera d’expressar algunes coses perquè donen la sensació de distanciament , bé siga amb les característiques dels edificis, carrers i places com de les manifestacions culturals que hi tenen lloc, així com per tindre una cronologia lenta i amb poc al·licient per continuar llegint.

 A pesar d’això, si que és cert que les nombroses descripcions creen una imatge bastant detallada de la ciutat, de la seua llum i del que ocorria en els seus carrers,  així com de la manera de vestir, de les costums de la gent i, a més, del context econòmic, raó per la qual té un gran valor documental. Causa sensació imaginar la plaça del Mercat de gom a gom, tal com es descriu, amb eixa activitat frenètica de l’època, amb centenars de paradetes, gent venent, comprant i movent-se lentament entre l’església dels Sants Joans i la fantàstica  Llotja de la Seda, dins d’una atmosfera càlida i de bullici. També és ben curiós imaginar-se el passeig de l’Albereda d’aleshores, un lloc ben confluït amb gent vestida d’època rondant o sobre carruatges per un camí de terra seguint el llit del Túria amb xicotetes construccions disgregades i en comunicació amb tots els ponts de pedra i amb perspectives cap a la ciutat.

 Parlant de l’argument de la novel·la, tot i que al llarg de la història hi ha certa evolució i conta la vida de determinats personatges com “Don Eugenio”que es desplaçaren a València per fer fortuna, la major part de l’argument es focalitza en la família de “Doña Manuela”, que manté un nivell social elevat d’esquenes a la seua realitat econòmica i per damunt de qualsevol cosa, juntament amb les seues joves filles “Amparito” i “Concha”, les quals tenen al meu parer una personalitat pobra i hipòcrita. Per altra banda trobem al seu difunt marit Melchor Peña, el seu germà Juan i el seu fill Juanito, que representen just el contrari, la sensatesa extrema i el caràcter estalviador i treballador.

De fet, podem reconéixer que els personatges son bastant lineals, és a dir, mantenen la seua personalitat al llarg de la història i també podem percebre un transfons moral en tots els personatges que perseguixen l’ambició en la novel·la els quals tenen l’ànsia de tindre i aparentar, encara que això implique fins i tot perdre la dignitat i caure en la més profunda misèria.

En qualsevol cas, tots aquests personatges es relacionen amb veïns i amics, es mouen i viuen en un context de la València antiga del segle XIX, encara comprimida dins límits de la muralla la qual fou enderrocada unes dècades abans. Una ciutat en bon estat de conservació segons les descripcions, que vibra amb les nombroses mostres culturals i tradicions però que no impliquen per als protagonistes res més que una excusa per reunir els amics a la vivenda de la senyora i fer gala de la seua casta social. Una ciutat on també queden de relleu les diferències socials: els que tenen carruatge i els que no, els que es poden realitzar grans i abundants menjades i els que no, els que es guanyen la vida honestament i els que es claven en activitats borsàries.

Però no tot són descripcions sobre el paisatge urbà i la seua atmosfera, sinó que també s’expliquen lleugerament certs interiors domèstics: 
La casa de la senyora Manuela, per exemple, consisteix en un edifici ostentós amb espais senyorials típics del segle, cadascun amb una funció determinada, i on el menjador era una sala principal on tenien lloc copiosos dinars amb la família i també amb convidats. La sala d’estar també tenia gran importància com a estança de representació, que inclús comptava amb un piano.

La casa del germà de la senyora Manuela, “Don Juan” es descriu com un immoble humil i descuidat, al igual que el seu caràcter honest però avariciós , amb interiors obscurs i lúgubres que recorden un passat esplendorós, amb la infància del seu nebot “Juanito”, i que ara està ple de mobles estranys i polsosos, imatge del qual no es correspon en absolut amb el seu nivell adquisitiu.

Altre interior al que es fa referència és el de la botiga “Las Tres Rosas”, com un espai acollidor al centre de la ciutat, amb gran quantitat de teles i productes relacionats amb el món dels teixits. S’imagina com un espai actiu, càlid i pròxim a la gent de barri, en el temps on els dependents tenien un tracte directe i personal i fins i tot establien un punt d’encontre i de conversa al davant les seues botigues.

Tota aquesta essència històrica és la que convé mantindre en la ment, per comprendre el passat, ja que té molt a veure amb el present, per establir connexions, per ser capaç de reinterpretar eixe sentiment i emocionar-se al adonar-se’n de que coses que encara conservem han tingut un paper important en la història o al contrari, que moltes altres han desaparegut .

I per açò, és d’agrair el fet de trobar un document escrit de l’època d’estes circumstàncies, on tot aquest context cobra vida, i conéixes com les persones d’aquell temps interaccionaven en l’entorn, inclús fent referència a elements arquitectònics que encara existeixen. L’únic aspecte criticable com deia al principi és que es conta una història lenta i bastant avorrida amb to distant. Almenys espere que Arròs i Tartana no represente a tota la societat de l’època, sinó a un estrat o part d’aquesta, perquè sinó la veritat és que quedaria un poc decebut.

Personalment i per acabar, considere que un bon arquitecte ha d’estimar el patrimoni com una herència que rebem dels avantpassats, ser capaç de submergir-se en l’atmosfera del seu temps, per analitzar-lo i prendre’l de referència.  

Plànol de València 1882