ARROZ Y TARTANA
OBRA DE VICENT BLASCO IBAÑEZ, 1894
Aquesta novel·la de l’escriptor i polític valencià, el nom del qual
apareix en carrers de tants pobles de l’horta de València, és considerada per
molts com una obra remarcable al nostre País, i per això vaig decidir llegir-la.
El resultat, però, no va ser tant satisfactori com pensava. M’ha resultat
francament estrany i, si més no difícil, endinsar-me en aquesta història entre
altres coses per estar escrita en una llengua inusual per a la majoria de la
societat valenciana al segle XIX, i per la manera d’expressar algunes coses
perquè donen la sensació de distanciament , bé siga amb les característiques
dels edificis, carrers i places com de les manifestacions culturals que hi tenen
lloc, així com per tindre una cronologia lenta i amb poc al·licient per
continuar llegint.

A pesar d’això, si que és cert que les nombroses descripcions creen una
imatge bastant detallada de la ciutat, de la seua llum i del que ocorria en els seus carrers, així com de la manera
de vestir, de les costums de la gent i, a més, del context econòmic, raó per la qual té un gran valor documental. Causa sensació imaginar la plaça del Mercat de gom a
gom, tal com es descriu, amb eixa activitat frenètica de l’època, amb centenars
de paradetes, gent venent, comprant i movent-se lentament entre l’església dels
Sants Joans i la fantàstica Llotja de la Seda, dins d’una atmosfera càlida i de
bullici. També és ben curiós imaginar-se el passeig de l’Albereda d’aleshores, un
lloc ben confluït amb gent vestida d’època rondant o sobre carruatges per un camí
de terra seguint el llit del Túria amb xicotetes construccions disgregades i en
comunicació amb tots els ponts de pedra i amb perspectives cap a la ciutat.
Parlant de l’argument de la
novel·la, tot i que al llarg de la història hi ha certa evolució i conta la
vida de determinats personatges com “Don
Eugenio”que es desplaçaren a València per fer fortuna, la major part de
l’argument es focalitza en la família de “Doña
Manuela”, que manté un nivell social elevat d’esquenes a la seua realitat
econòmica i per damunt de qualsevol cosa, juntament amb les seues joves filles
“Amparito” i “Concha”, les quals tenen al meu parer una personalitat pobra i
hipòcrita. Per altra banda trobem al seu difunt marit Melchor Peña, el seu germà Juan
i el seu fill Juanito, que
representen just el contrari, la sensatesa extrema i el caràcter estalviador i
treballador.
De fet, podem reconéixer que els personatges son bastant lineals, és a dir,
mantenen la seua personalitat al llarg de la història i també podem percebre un
transfons moral en tots els personatges que perseguixen l’ambició en la
novel·la els quals tenen l’ànsia de tindre i aparentar, encara que això
implique fins i tot perdre la dignitat i caure en la més profunda misèria.
En qualsevol cas, tots aquests personatges es relacionen amb veïns i amics,
es mouen i viuen en un context de la València antiga del segle XIX, encara comprimida
dins límits de la muralla la qual fou enderrocada unes dècades abans. Una
ciutat en bon estat de conservació segons les descripcions, que vibra amb les nombroses
mostres culturals i tradicions però que no impliquen per als protagonistes res
més que una excusa per reunir els amics a la vivenda de la senyora i fer gala
de la seua casta social. Una ciutat on també queden de relleu les diferències
socials: els que tenen carruatge i els que no, els que es poden realitzar grans
i abundants menjades i els que no, els que es guanyen la vida honestament i els
que es claven en activitats borsàries.

La casa de la senyora Manuela, per exemple, consisteix en un edifici ostentós amb espais senyorials típics del segle, cadascun amb una funció determinada, i on el menjador era una sala principal on tenien lloc copiosos dinars amb la família i també amb convidats. La sala d’estar també tenia gran importància com a estança de representació, que inclús comptava amb un piano.
La casa del germà de la senyora Manuela, “Don Juan” es descriu com un
immoble humil i descuidat, al igual que el seu caràcter honest però avariciós ,
amb interiors obscurs i lúgubres que recorden un passat esplendorós, amb la infància
del seu nebot “Juanito”, i que ara està ple de mobles estranys i polsosos,
imatge del qual no es correspon en absolut amb el seu nivell adquisitiu.
Altre interior al que es fa referència és el de la botiga “Las Tres Rosas”,
com un espai acollidor al centre de la ciutat, amb gran quantitat de teles i
productes relacionats amb el món dels teixits. S’imagina com un espai actiu, càlid i
pròxim a la gent de barri, en el temps on els dependents tenien un tracte
directe i personal i fins i tot establien un punt d’encontre i de conversa al davant
les seues botigues.
Tota aquesta essència històrica és la que convé mantindre en la ment, per
comprendre el passat, ja que té molt a veure amb el present, per establir
connexions, per ser capaç de reinterpretar eixe sentiment i emocionar-se al
adonar-se’n de que coses que encara conservem han tingut un paper important en la
història o al contrari, que moltes altres han desaparegut .
I per açò, és d’agrair el fet de trobar un document escrit de l’època d’estes
circumstàncies, on tot aquest context cobra vida, i conéixes com les persones d’aquell
temps interaccionaven en l’entorn, inclús fent referència a elements
arquitectònics que encara existeixen. L’únic aspecte criticable com deia al
principi és que es conta una història lenta i bastant avorrida amb to distant. Almenys espere
que Arròs i Tartana no represente a
tota la societat de l’època, sinó a un estrat o part d’aquesta, perquè sinó la
veritat és que quedaria un poc decebut.
Personalment i per acabar, considere que un bon arquitecte ha d’estimar el
patrimoni com una herència que rebem dels avantpassats, ser capaç de
submergir-se en l’atmosfera del seu temps, per analitzar-lo i prendre’l de
referència.
![]() |
Plànol de València 1882 |
Me ha gustado mucho tu comentario sobre la novela de Blasco, que incluye también su crítica. Y no, no creo que estuviera muy alejado de la realidad social de la época. Leer literatura española del XIX resulta impactante por las similitudes que pueden establecerse con la actualidad. Muy bien.
ResponElimina