P3_PAA_Una pel·lícula que talla la respiració

Suspense (The innocents. Jack Clayton, 1961).

  El film de The innocents, considerada la onzena millor pel·lícula de terror de tots els temps, és una producció dels anys 60 al voltant d’una trama plena de misteri i intriga, emplaçada en una mansió anglesa del segle XIX envoltada per un aire de romanticisme que m’ha sorprés gratament. No sol veure pel·lícules antigues en blanc i negre, però he d’admetre que inclús açò li ha donat un aire especial.

Si analitzem lleugerament l’envoltant arquitectònic dels interiors domèstics, podem enumerar distints elements que hi trobem i que en si mateix no deurien significar res, però que considerats en conjunt tenen un valor intrigant implícit, i són l’escenari perfecte per deixar-te el cor en un puny.

Les llums tènues i ombres laterals sobre les faccions dels personatges donen dramatisme, els coloms i els corbs també tenen un valor implícit de misteri i contribueixen a generar una falsa realitat; En l’entorn interior d’estil neogòtic, els mobles clàssics i cortinatges, columnes rematades amb voltes de ventall, paper pintat de motius vegetals i animals, estores, multitud de plantes, flors i quadres clàssics adquireixen cert caràcter sinistre i transmeten incertesa i terror quan l’obscuritat domina sobre tots ells. De la mateixa manera, la foscor influeix sobre els escenaris exteriors: ambients romàntics de jardins, estàtues humanes, i elements de ferro forjat. I aquest és el sentiment que embafa la protagonista però que la fa enfrontar-se a la realitat amb coratge, i contra la resta de personatges de la història que semblen alienats i contínuament amenaçants.

Generalment els espais del segle XIX es caracteritzaven per una certa tenebra i obscuritat interior, i a pesar dels grans finestrals, la il·luminació era limitada, en part pel tamís de les cortines i per la mala qualitat de la il·luminació artificial. De fet, els distints punts de llum, bé siguen espelmes, làmpares o llum natural emfatitzen el suspens, fan centrar tota l’atenció en una part determinada de l’estança, bé per estar il·luminada com per no estar-ho, o també sobre qualsevol cos en moviment que eixa llum deixe entreveure.  

A aquest fet es suma a la soledat en la que es situa l’edifici, produint un aïllament que es transforma en paranoia i inquietud. Els sorolls, produïts per certs personatges misteriosos , ocells o pel vent, no ajuden gens ni mica, sinó al contrari, potencien més si cap aquesta atmosfera tant típicament intrigant.

Tots aquests factors crec que s’han repetit constantment en novel·les de misteri i suspens. Les recents pel·lícules, de fet, fan servir ambients obscurs, amb elements enigmàtics que s’amaguen entre les ombres, sovint amb espelmes o llums poc potents, i altres recursos per generar inseguretat i nerviosisme.

L’altre punt destacable, a banda de la il·luminació, és l’entorn. Els escenaris d’estil historicista o vell són clarament útils per impressionar. Posem per cas que volem fer una pel·lícula de misteri dins d’un edifici contemporani... segurament ens resultarà més difícil ja que l’arquitectura contemporània, relacionada amb el racionalisme, no dóna peu al dubte, a associar temors a figures geomètriques pures, en un entorn més higiènic, net i sincer. En canvi, un edifici clàssic tindrà una idea implícita de misteri vinculada, ja que corresponen a una època d’obscurantisme cultural i religiós on era habitual crear por a la gent, i on la decoració, sovint excessiva, hi generava formes orgàniques i multitud de punts on fixar-se, per predisposar o entretindre la ment. D’aquesta manera no es deixava lloc a la raó. Un ambient recarregat, a més, dificultava la percepció de l’estança completa, i açò creava en conseqüència inquietud i incertesa.

I què dir dels recursos auditius? Indispensables. Cada soroll, crit o música tètrica de violí atemoreix l’espectador instantàniament.

Respecte als recursos de gravació, podem remarcar els primers plans de llarga duració per emfatitzar l’expressió dels personatges, o per enfocar espais o elements que passaran a l’acció d’un moment a altre.

Amb tot, l’evolució del suspens cinematogràfic és notable però es desenvolupa sota unes pautes establertes fa temps referides als recursos citats anteriorment. La cultura de la por, llavors, no ha canviat encara que sí ho ha fet la seua qualitat.

(Escena de la pel·lícula El Orfanato, 2008. Les similituds són evidents)